dimecres, de maig 17, 2017

L’objectiu i l’instrument

Construir un nou estat esdevé una eina essencial per repensar i canviar tot allò que avui no funciona
Sovint s’ha volgut descriure l’independentisme com un moviment únicament lligat a un sentiment, a una ideologia, reduint-lo a una simple qüestió de patriotisme. S’ha presentat la independència com l’únic objectiu, gairebé l’obsessió, d’un grup d’eixelebrats molt tossuts que no saben parlar de res més i que utilitzen la independència com una cortina de fum per evitar parlar d’altres temes realment importants.
La realitat, però, ens demostra que és tot el contrari. Els qui som independentistes no ho som perquè sí, per canviar de bandera i prou. No entenem la independència com un fi en si mateix, sinó com un mitjà, un instrument, una oportunitat per avançar.
Si parlem d’independència no és per evitar parlar de les retallades, de la corrupció, de l’índex d’atur, de les pensions o de la manca d’infraestructures, no. Precisament parlar d’independència vol dir parlar de tot això, perquè és disposant de les eines de què disposen tots els estats, ni més ni menys, com podrem afrontar els reptes socials actuals amb molta més seguretat i garanties. La independència no és un tema més, és l’instrument per replantejar, des de zero, tot allò que avui no funciona.
Ser independents no vol dir altra cosa que poder prendre, des d’aquí, les decisions sobre les matèries que ens afecten. Vol dir disposar de les pròpies eines i estructures per gestionar els propis recursos, amb el servei públic al ciutadà com a únic objectiu i prioritat. Molts, i especialment els més joves, veiem la construcció d’un nou estat com l’eina per assolir majors oportunitats a nivell laboral, educatiu i social.
Fa uns anys es deia que la independència era una utopia. Avui en dia, la utopia és creure que un estat demofòbic com Espanya pugui arribar a canviar. Reclamar la independència de Catalunya ja no és una qüestió d’ideologia política o sentiments. És, bàsicament, una qüestió de pragmatisme, d’il·lusió i d’horitzó de futur.


Pere Miralles i Mestre. Estudiant universitari














Una oportunitat única contra l’atur juvenil

Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.
A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.
Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.
De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.
Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.
La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.

Modest Guinjoan. Economista

La jove història d’un vell país

Catalunya sempre ha estat terra d’oportunitats i ho torna a ser especialment ara si construeix el propi Estat
Seria molt difícil fer una versió real de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes. Com centenars de milers de catalans, jo no serviria, jo no els tinc. La meva àvia era de l’Aragó. Un dels meus besavis de La Rioja. Un altre, d’Andalusia. Tenia família a Elx. Tots van acabar venint a Catalunya que, generació rere generació, demostra que és una terra d’oportunitats i d’acollida. Històricament, Catalunya sempre ha acabat sortint-se dels reptes que se li han anat plantejant, però especialment quan Catalunya ha liderat aquest repte: la revolució industrial n’és un bon exemple.
Ara Catalunya està demostrant que també és capaç de superar una crisi i de liderar un altre repte. Malgrat que el ministre Margallo va pronosticar que el simple fet de discutir sobre la independència portaria pobresa a Catalunya, el nostre país creix econòmicament ja a un ritme superior al de l’Estat, és aquí on més capital estranger s’inverteix de tota la península i la taxa d’atur juvenil tot i ser molt alta (32%) és sensiblement més baixa que la mitjana espanyola (42%). Ara Catalunya té un nou repte: el de decidir si vol prendre les regnes del seu destí. L’any 1949, quan va néixer el meu pare, l’ONU tenia 59 països membres. Actualment en té 193. Però no havíem quedat que vivíem a l’època de la globalització? I tant. Però la història ens demostra, cada cop més ràpid, que com més pròxims són els governs als seus ciutadans, més àgil, competitiu i ple d’oportunitats és aquell nou país.
Si agafem les dades del 2014, 2015 i 2016 Catalunya ha demostrat –simplement creuant població activa amb inversions- que el país té capacitat per generar riquesa, ocupació i repartir-la millor. El que no té Catalunya és capacitat política real per convertir aquestes oportunitats en lleis. Una normativa que s’adigui més i millor a la realitat productiva de Catalunya: més enfocada en les petites i mitjanes empreses que no pas a grans corporacions, més enfocada a l’emprenedoria i que deixi de pensar en els subsidis públics com a forma de vida sinó com a ajut real quan sigui necessari.. En definitiva, lleis que permetin combatre l’atur premiant la contractació juvenil o la retenció de talent que ara ha de marxar a l’estranger. Per cert, en aquest punt convé recordar que ni els governs del PSOE ni els del PP han complert mai la sentència del Tribunal Constitucional que obliga l’Estat a traspassar les beques universitàries a la Generalitat, com han reclamat els diferents governs catalans amb la voluntat d’apujar-les de manera significativa.
Jofre Llombart. Periodista.
 






Ens hem de posar les piles

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom



Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

Josep Cullell, aparellador
 


Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?

El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.
El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.
Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.
Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.
Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.
L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.
El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.
Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.
Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.

Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de 
Barcelona i exdirector del MHCat