dijous, de novembre 30, 2017

MÉS DEMOCRÀCIA PER A VIURE MILLOR





A les eleccions del 21 de desembre s'hi presenten diverses opcions: les partidàries de recuperar la democràcia a Catalunya i les que són partidàries de l'aplicació de l'article 155, un article interpretat pel PP a la seva conveniència i de manera il·legal. Com és possible que un article de la constitució permeti realitzar accions anticonstitucionals?

Tothom sabia que el PP era un partit de dretes i corrupte, però aquests darrers mesos ha mostrat la seva cara més fosca i antidemocràtica amb la intervenció de revistes i pàgines web, amb la repressió brutal de la policia i la guàrdia civil a la gent que va anar a votar en el referèndum del dia 1 d'octubre, no respectant la independència i la neutralitat del poder judicial respecte al govern, vulnerant els drets democràtics més elementals, intervenint la Generalitat i el Parlament, detenint el membres del govern de la Generalitat i els presidents de les entitats independentistes, acusant-los de violència, quan sempre han actuat pacíficament i democràticament.

El govern espanyol no té en compte la voluntat majoritària del poble català que vol decidir el seu futur lliurement i no té cap proposta convincent. La seva proposta és tornar a la «normalitat», que vol dir corrupció impune, polítiques antisocials, lleis repressives, limitació de la democràcia i l'autonomia, etc. El futur que ens ofereix el bloc del 155 (PP, Ciudadanos i PSOE-PSC) és fosc, molt fosc. Amb el govern del PP perillen els drets socials, particularment les pensions perquè s'han gastat tots els diners rescatant els bancs i invertint en obres faraòniques inútils (aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, etc.).

S'ha d'acabar aquesta involució democràtica d'aparador que només serveix per reprimir i humiliar la societat catalana amb la intenció d'impedir que el poble català pugui decidir el seu futur. Hem de defensar els nostres drets perquè està en joc la  democràcia. I sense democràcia no hi ha progrés, perquè sense democràcia no hi ha llibertat ni creativitat, no es respecten els drets civils bàsics, no hi ha mitjans de comunicació independents i sense mitjans independents no hi informació veraç i, entre moltes altres coses, no es pot combatre la corrupció.

Els qui creiem en la democràcia i el dret a decidir del poble català volem un futur amb democràcia plena per fer possible una Catalunya millor per als nostres fills i els nostres néts. No els podem deixar un país arruïnat, sotmès i sense perspectives de millora.

NO A LA DICTADURA DEL 155, SÍ A LA DEMOCRÀCIA. 
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

dijous, d’octubre 19, 2017

Milers de persones es concentren al centre de Barcelona per exigir l’alliberament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural

Dimecres, 18 Octubre, 2017
Dues-centes mil persones, segons la Guàrdia Urbana, s’han concentrat aquest vespre al centre de Barcelona per exigir l’alliberament dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural. Abans de les 20 h, hora d’inici de la concentració, ja costava de moure’s degut a la gran afluència de públic.
A l’escenari, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri, vicepresident de l’ANC i portaveu d’Òmnium Cultural, han fet els parlaments. El primer ha volgut traslladar un missatge dels presidents detinguts, i ha dit que estan “forts, segurs” i amb coratge i moral elevades per seguir amb la lluita des de la presó. Per Alcoberro, l’empresonament té dos objectius: escapçar les entitats i desmobilitzar-les en el camí iniciat l’1-O. “I això és simplement impossible”, ha afegit.
El vicepresident ha dit que l’empresonament podria durar fins a quatre anys abans d’arribar a judici, motiu pel qual queda clar, ha dit, que el poder judicial a Espanya “no és independent ni tampoc imparcial”. Així mateix, ha posat de relleu la deriva antidemocràtica de l’Estat, exemplificades en la reducció de llibertats i drets bàsics com el de manifestació, expressió o associació.
Finalment, Alcoberro ha reiterat el paper de la gent en el procés polític de Catalunya, tot afirmant que per molt que l’Estat intenti inhabilitar membres de les entitats, sempre n’hi haurà disposats a seguir endavant. “Tenim una fantàstica pedrera que és el poble de Catalunya”, ha ironitzat.
Al seu torn, Mauri ha afirmat que mentre els dos presidents siguin a presó, hi haurà més Agustins i Marcels disposats a defensar les llibertats del país i la democràcia. Per això, ha dit que caldrà sortir al carrer “fins que faci falta”, de manera organitzada, per exigir l’alliberament dels presos polítics.
Paral·lelament, Mauri ha advertit del perill que viu la democràcia a Catalunya, però també a l’Estat espanyol i a Europa. Per això, ha encoratjat la ciutadania a defensar-la, i també a defensar les urnes de l’1-O i la república Catalana.
Lectura d’un manifest
L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han fet lectura d’un manifest conjunt. A càrrec de Sílvia Bel, i en un escenari ple de membres de les dues entitats, el manifest ha demanat l’alliberament dels dos presidents ha refermat que s’ha creuat una línia vermella en l’empresonament de Sànchez i Cuixart, i ho considera un “gran error” que posa en risc valors democràtics, com el de manifestació. “L'Estat actua com una dictadura”, afirma, i reiteren que les entitats no han comès cap delicte.
Segons l’ANC i Òmnium, l’empresonament dels dos presidents forma part d’una estratègia d’Estat per “tensionar, crispar i radicalitzar” el conflicte polític, amb l’objectiu de “desactivar” les entitats sobiranistes i justificar una repressió “indiscriminada” contra la societat civil; ara bé, malgrat tot això, el manifest deixa ben clar que Catalunya és un sol poble “unit i conjurat per blindar la democràcia i la llibertat”.
Finalment, recorden que aquest procés polític neix del poble i que el mandat democràtic de l’1 d’octubre és “inapel·lable i més vigent que mai”. Així, deixen clar que les mesures decretades per l’Audiència Nacional espanyola són injustes i “il·legals” i demanen la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. “ No demanem clemència. Exigim justícia”, conclou el manifest.
L’acte ha conclòs amb l’actuació musical de Cesk Freixas i Montse Castellà.

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural enceten una nova etapa de mobilitzacions

Dimarts, 17 Octubre, 2017
Les dues entitats han fet pública una nova onada de mobilitzacions per exigir democràcia, internacionalitzar el conflicte i també per defensar els resultats del referèndum de l’1-O.
Agustí Alcoberro, vicepresident de l’ANC, i Marcel Mauri, portaveu d’Òmnium Cultural, han encetat aquest matí un nou calendari de mobilitzacions. La finalitat: defensar la democràcia, la llibertat, internacionalitzar el conflicte i defensar els resultats del referèndum del passat 1 d’octubre.
Rodejats de membres de l’Assemblea i d’Òmnium, Alcoberro ha informat que tant Sànchez com Cuixart han tingut, ja avui, la visita dels seus advocats, i han dit que estan “forts, serens i convençuts del paper que els pertoca jugar”, tot reiterant que no han comès cap tipus de delicte, i que la causa està “polititzada” i la raó de ser de la causa és “aturar el moviment cap a la República Catalana”, però també generar por i escapçar el moviment independentista i les seves entitats.
Alcoberro ha advertit que es podria donar el cas que les entitats fossin il·legalitzades, però aquest escenari convertiria Espanya en un regne amb escassa qualitat democràtica, més propis d’una dictadura. De fet, el vicepresident ha considerat que Sànchez i Cuixart són “hostatges polítics” amb l’única finalitat d’atemorir el moviment independentista i escapçar les entitats. Tot i això, ha deixat clar que l’organigrama no es modificarà, perquè només els socis de l’entitat poden canviar el seu president, i no cap jutge, si bé ha anunciat mecanismes per garantir un bon funcionament de l’entitat si la detenció s’allarga.
Al seu torn, Mauri ha descrit la situació com a greu, especialment a partir de la detenció dels presidents de les entitats, motiu pel qual defensen passar a una nova escala de mobilitzacions que serveixin per dotar a la gent de la “força directa” perquè puguin canviar les coses. Per això, ha dit, en els propers dies aniran parlant amb agents socials i econòmics per convocar noves mobilitzacions que serveixin, també, perquè l’estat espanyol, però també la comunitat internacional, “reaccionin”.
Noves mobilitzacions
Aquesta tarda està prevista la primera mobilització. Serà a la cruïlla entre Passeig de Gràcies i la Diagonal de Barcelona, i es demana a la ciutadania que hi assisteixi amb una espelma i amb un llaç groc en homenatge als dos presidents detinguts.
Aquesta, però, no serà l’única mobilització. La segona serà dissabte. Si bé encara no se n’han donat gaires detalls, sí que s’ha fet públic que serà multitudinària, i que començarà a les 17 h, als Jardinets de Gràcia.
Aturades arreu del país i concentracions arreu d’Europa
Durant el dia d’avui ja han anat sorgint mostres de solidaritat amb les dues entitats. A les 12 h del migdia, moltes empreses han secundat l’aturada proposada ahir, i han parat la seva activitat i els treballadors han sortit al carrer en protesta per les detencions efectuades ahir. A la seu de l’Assemblea, els treballadors, però també vianants, han sortit amb cartells amb el lema “Llibertat Jordis” per protestar.
El ressò de l’empresonament de Sànchez i Cuixart també ha estat internacional. Per aquest motiu, diverses territorials de l’ANC d’Europa han organitzat concentracions. Al migdia, Brussel·les n’ha acollit, a la Plaça de Luxemburg. Durant la tarda, però, se n’han produït més. Berlín, Budapest o Londres n’han estat algunes.

L'ANC demana aixecar la suspensió de la declaració d'independència

Dijous, 12 Octubre, 2017
El Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió extraordinària avui 12 d’octubre, ha acordat fer públic el seu posicionament en relació a la situació política actual.
Atesa la negativa de l’estat espanyol a qualsevol proposta de diàleg, ja no té cap sentit mantenir suspesa la Declaració d’independència. Per això instem el Parlament a aixecar-la, i el President i el Govern a implementar la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

dimarts, d’octubre 17, 2017


L'Estat espanyol ha tornat a creuar una línia vermella en qualsevol democràcia a l'Europa del segle XXI. Empresonar els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i d'Òmnium Cultural per manifestar-se pacíficament és un gran error, que posa en risc els valors democràtics que crèiem que eren la base de la Constitució de 1978.
Quan la democràcia és vulnerada en un país, tot el món ho pateix. Quan algú tolera que vulnerin els drets dels catalans, hi perden tots els ciutadans europeus.
El dret a manifestació és un dret bàsic en qualsevol democràcia. L'Estat actua com una dictadura: ens jutgen i ens priven de llibertat per manifestar-nos pacíficament. No ens cansarem de dir-ho. Les entitats NO hem comès cap delicte. Jordi Sànchez no ha comès cap delicte. Jordi Cuixart no ha comès cap delicte. Si empresonen els dos Jordis, ens empresonen a tots.
Empresonar representants de la societat civil forma part de l'estratègia de l'Estat per tensionar, crispar i radicalitzar un conflicte polític. L'objectiu final és desactivar les entitats sobiranistes, que representen més de 100.000 socis, i així justificar una repressió indiscriminada contra tota la societat civil.
En són capaços, ja ens ho van demostrar l'1-O. Volen dividir-nos com a poble i trencar la nostra cohesió social. No ho permetrem i no ho aconseguiran.
Som un sol poble unit i conjurat per blindar la democràcia i la llibertat.
Encara no han entès que això no va de noms propis. Aquest procés neix del poble i així seguirà sent. El mandat democràtic de l'1 d'octubre és inepel·lable i més vigent que mai.
Per tot plegat, avui i aquí volem deixar clar que les mesures decretades per l'Audiència Nacional espanyola no només són injustes sinó que també són il·legals.
Per tant, demanem la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. No demanem clemència. Exigim justícia

dissabte, d’octubre 14, 2017

No oblidarem Sant Cebrià de Vallalta

Dissabte, 14 Octubre, 2017
L'Assemblea Nacional Catalana condemna la violència que el diumenge 1 d’octubre la Guàrdia Civil va desfermar contra persones que intentaven pacíficament exercir el seu dret de vot a Sant Cebrià de Vallalta.
Fem avui el Plenari del Secretariat Nacional de l'Assemblea a Sant Cebrià per poder donar escalf a la gent del municipi, que va patir la càrrega policial, i d'aquesta manera també recordem i tenim presents tots els col·legis electorals que van patir càrregues policials o es van sentir amenaçats. Ens solidaritzem amb les 900 víctimes de tot Catalunya que van patir ferides a causa de la violència dels cossos de seguretat de l´estat espanyol.
Considerem injustificable i desproporcionada la violència policial de l'1 d'octubre. El nostre reconeixement a tots els votants, a totes les persones que van fer de voluntàries, i alcaldes i alcaldesses, electes locals i treballadors públics que van fer possible el Referèndum.
Les escenes que es van viure l'1-O són una mostra de la violència d'un estat que no ens vol deixar opinar, parlar ni decidir. L’ús de la violència mai pot ser justificada. La democràcia sempre vencerà la violència.
Ens volien agenollats i ens han trobat alçats i amunt,
volien que tinguéssim por i ens han trobat valents,
volien que fossim dèbils i ens han trobat forts i units.
La gent de l'Assemblea no tolerem aquesta repressió policial. Us donem tot el nostre suport i instem el Govern a tancar al més aviat possible el camí iniciat.
Gràcies a gent com la de de Sant Cebrià de Vallalta vam votar, vam guanyar i ara, amb els resultats a la mà, proclamarem la independència!

dijous, de setembre 14, 2017


EL PROPER DIA 16 DE SETEMBRE FEM UN ACTE PEL SÍ. A LA PLAÇA DE L'ASSEMBLEA DE CATALUNYA, A LA SAGRERA DE BARCELONA.

US ADJUNTO EL RÈTOL AMB MÉS INFORMACIÓ DETALLADA I RECORDEU:

NO EN TENIM DE POR!!!
NO EN TENIM DE POR!!!
NO EN TENIM DE POR!!!
NO EN TENIM DE POR!!!



SI VOLS ESTAR INFORMAT SERÀS BEN REBUT.
COM PODEU VEURE NO ÉS UN ACTE MERAMENT POLÍTIC, ÉS UNA FESTA QUE DURARÀ TOT EL DIA I PART DE LA NIT.
ESMORZAREM I DINAREM I TOT, UNA BOTIFARRADA PER NOMES 5€.
VINDRÀ GENT DE LA POLÍTICA A TREURE'NS ELS POCS DUBTES QUE ENS QUEDEN PER A PODER VOTAR EL DIA 1 D’OCTUBRE.

L'ACTE L’HEM PREPARAT ENTRE TOTS

 

divendres, de juny 09, 2017

Les deu raons per a votar sí el primer d’octubre

La Generalitat de Catalunya anunciarà avui quin dia es farà el referèndum d’autodeterminació. Els ciutadans del Principat seran convocats a votar, passat l’estiu, sobre la independència de Catalunya. Us presentem deu raons per a votar que sí en aquest referèndum.

1. Perquè la independència és la solució més sensata als problemes d’encaix de Catalunya en l’estat espanyol. L’autonomia és un fracàs, com s’ha fet fa evident, i el retorn al centralisme no és ni vàlid ni viable. L’estat espanyol va trencar el pacte de la transició amb la sentència contra l’estatut i ara no hi ha cap possibilitat de tornar enrere, no podem tornar a ser una autonomia dels anys vuitanta o noranta. L’alternativa és o independència o una autonomia esquifida, fins i tot amb menys competències i capacitats de les que el Principat tenia ara fa deu anys.

2. Perquè reformar Espanya avui és un objectiu molt més difícil, gairebé impossible. Podem estavellar-nos durant anys contra la paret provant de reformar un estat que no vol ser reformat, però és molt més senzill i útil crear una república nova, amb lleis dignes, amb una justícia independent, amb balanços sòlids contra els excessos del poder, amb justícia social per a tothom. Els catalans, al cap i a la fi, no podem imposar als espanyols un model institucional i polític diferent del que tenen avui, no podem imposar un model que han demostrat a bastament que no volen tenir. La gran majoria dels ciutadans de l’estat espanyol no volen un estat federal ni troben que el funcionament de les institucions actuals sigui cap gran problema.

3. Perquè la independència és una ocasió de crear un estat nou, sense hipoteques respecte del passat. La independència permet de fer la ruptura amb el franquisme que no es va poder fer als anys vuitanta. I aquesta és la raó principal. La independència és un full en blanc amb què podem decidir de quina manera volem ser independents: decidirem quines institucions tindrem i amb quines prioritats actuaran, decidirem quina relació volem entre els ciutadans i el poder. Sense coercions de ningú, sense límits imposats i sense càrregues del passat.

4. Perquè en el món on vivim, en la realitat, tenir un estat propi és una garantia i un gran avantatge des de tots els punts de vista. I no tenir-ne és un inconvenient greu. L’única manera de frenar i modular els excessos de la globalització és tenir un estat capaç de defensar els ciutadans marcant i imposant regles legals.

5. Per a participar en el món global. Per a poder tenir veu i vot allà on es decideix què som i com vivim. Moltes d’aquestes decisions avui ja es prenen fora del marc estatal, on no ets res, on no tens veu ni tens vot si no ets un estat reconegut. Molt especialment, és imprescindible que Catalunya tingui veu i vot dins les institucions europees.

6. Perquè estem en condicions de crear una república que funcioni molt millor que no la monarquia espanyola. Amb una democràcia més participativa, amb més equitat i responsabilitat, amb més pluralitat. En el món d’avui els països petits i cohesionats com el nostre són els que funcionen més bé.

7. Perquè la independència ens impedirà per sempre més de recórrer a la queixa que són uns altres que no ens deixen actuar. Assumir la responsabilitat concreta de les coses és sa i enriquidor per a totes les societats. S’haurà acabat acusar l’estat espanyol que no fa el corredor mediterrani. S’haurà acabat culpar Madrid que els trens de rodalia són un infern. S’haurà acabat queixar-se dels mals serveis.

8. Perquè la independència ens permetrà d’eliminar la discriminació de les llengües catalana i occitana i conviure en un entorn responsable amb les altres llengües que es parlen al país. Podrem viure amb plenitud en català, en un país volgudament multilingüe i que valori la diversitat.

9. Perquè la independència serà un estímul per a la resta del país i també per a l’estat espanyol i per a tots els pobles del món. La independència ens farà assumir amb més naturalitat la nostra responsabilitat envers la resta dels Països Catalans i mostrarà als pobles de l’estat espanyol que és possible extingir aquest règim nascut de la transició que ha esdevingut un malson per a tots.

10. Perquè amb la independència podrem servir-nos més racionalment dels nostres recursos i impedir que una part de la societat sigui acorralada, ofegada econòmicament i socialment. La independència ens servirà per a no posar barreres a la solidaritat i poder-la exercir amb qualsevol persona, visqui en l’estat on visqui.



Article d'opinió de Vilaweb 09/06/2017

dimecres, de maig 17, 2017

L’objectiu i l’instrument

Construir un nou estat esdevé una eina essencial per repensar i canviar tot allò que avui no funciona
Sovint s’ha volgut descriure l’independentisme com un moviment únicament lligat a un sentiment, a una ideologia, reduint-lo a una simple qüestió de patriotisme. S’ha presentat la independència com l’únic objectiu, gairebé l’obsessió, d’un grup d’eixelebrats molt tossuts que no saben parlar de res més i que utilitzen la independència com una cortina de fum per evitar parlar d’altres temes realment importants.
La realitat, però, ens demostra que és tot el contrari. Els qui som independentistes no ho som perquè sí, per canviar de bandera i prou. No entenem la independència com un fi en si mateix, sinó com un mitjà, un instrument, una oportunitat per avançar.
Si parlem d’independència no és per evitar parlar de les retallades, de la corrupció, de l’índex d’atur, de les pensions o de la manca d’infraestructures, no. Precisament parlar d’independència vol dir parlar de tot això, perquè és disposant de les eines de què disposen tots els estats, ni més ni menys, com podrem afrontar els reptes socials actuals amb molta més seguretat i garanties. La independència no és un tema més, és l’instrument per replantejar, des de zero, tot allò que avui no funciona.
Ser independents no vol dir altra cosa que poder prendre, des d’aquí, les decisions sobre les matèries que ens afecten. Vol dir disposar de les pròpies eines i estructures per gestionar els propis recursos, amb el servei públic al ciutadà com a únic objectiu i prioritat. Molts, i especialment els més joves, veiem la construcció d’un nou estat com l’eina per assolir majors oportunitats a nivell laboral, educatiu i social.
Fa uns anys es deia que la independència era una utopia. Avui en dia, la utopia és creure que un estat demofòbic com Espanya pugui arribar a canviar. Reclamar la independència de Catalunya ja no és una qüestió d’ideologia política o sentiments. És, bàsicament, una qüestió de pragmatisme, d’il·lusió i d’horitzó de futur.


Pere Miralles i Mestre. Estudiant universitari














Una oportunitat única contra l’atur juvenil

Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.
A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.
Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.
De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.
Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.
La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.

Modest Guinjoan. Economista

La jove història d’un vell país

Catalunya sempre ha estat terra d’oportunitats i ho torna a ser especialment ara si construeix el propi Estat
Seria molt difícil fer una versió real de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes. Com centenars de milers de catalans, jo no serviria, jo no els tinc. La meva àvia era de l’Aragó. Un dels meus besavis de La Rioja. Un altre, d’Andalusia. Tenia família a Elx. Tots van acabar venint a Catalunya que, generació rere generació, demostra que és una terra d’oportunitats i d’acollida. Històricament, Catalunya sempre ha acabat sortint-se dels reptes que se li han anat plantejant, però especialment quan Catalunya ha liderat aquest repte: la revolució industrial n’és un bon exemple.
Ara Catalunya està demostrant que també és capaç de superar una crisi i de liderar un altre repte. Malgrat que el ministre Margallo va pronosticar que el simple fet de discutir sobre la independència portaria pobresa a Catalunya, el nostre país creix econòmicament ja a un ritme superior al de l’Estat, és aquí on més capital estranger s’inverteix de tota la península i la taxa d’atur juvenil tot i ser molt alta (32%) és sensiblement més baixa que la mitjana espanyola (42%). Ara Catalunya té un nou repte: el de decidir si vol prendre les regnes del seu destí. L’any 1949, quan va néixer el meu pare, l’ONU tenia 59 països membres. Actualment en té 193. Però no havíem quedat que vivíem a l’època de la globalització? I tant. Però la història ens demostra, cada cop més ràpid, que com més pròxims són els governs als seus ciutadans, més àgil, competitiu i ple d’oportunitats és aquell nou país.
Si agafem les dades del 2014, 2015 i 2016 Catalunya ha demostrat –simplement creuant població activa amb inversions- que el país té capacitat per generar riquesa, ocupació i repartir-la millor. El que no té Catalunya és capacitat política real per convertir aquestes oportunitats en lleis. Una normativa que s’adigui més i millor a la realitat productiva de Catalunya: més enfocada en les petites i mitjanes empreses que no pas a grans corporacions, més enfocada a l’emprenedoria i que deixi de pensar en els subsidis públics com a forma de vida sinó com a ajut real quan sigui necessari.. En definitiva, lleis que permetin combatre l’atur premiant la contractació juvenil o la retenció de talent que ara ha de marxar a l’estranger. Per cert, en aquest punt convé recordar que ni els governs del PSOE ni els del PP han complert mai la sentència del Tribunal Constitucional que obliga l’Estat a traspassar les beques universitàries a la Generalitat, com han reclamat els diferents governs catalans amb la voluntat d’apujar-les de manera significativa.
Jofre Llombart. Periodista.
 






Ens hem de posar les piles

Ara sí que és l’hora, de votar i guanyar el referèndum per la independència i d’aixecar un país digne per a tothom



Després d’un any i mig políticament esgotador, en què semblava que seria impossible que els partits independentistes es posessin d’acord, el procés cap a la independència ha pogut, finalment, enfilar la recta final. Per arribar fins aquí, la ciutadania ha hagut de sentir declaracions contradictòries, posicions oposades i enfocaments que han anat a buscar la diferència en lloc de la unitat. Finalment, ha s’han aprovat els pressupostos, uns pressupostos provisionals, de tràmit, per poder fer el referèndum que ens haurà de portar a la República Catalana.

Els partits independentistes, tot i les dificultats, han fet la seva feina, i ara ens toca als ciutadans, que fins ara hem demostrat ser el vertader motor d’aquest canvi, continuar amb el compromís i la resistència per arribar a tenir una majoria favorable a la independència. Torna a ser hora d’arremangar-nos, de defensar els valors de justícia social que comportarà la independència per sumar vots. Ara és el moment de posar-nos les piles i de tornar a generar il·lusió i força perquè ara sí que és l’hora, l’hora de votar per guanyar.

Ens hem de preguntar: estem disposats a continuar vivint en un país que prioritza la inversió de xarxes ferroviàries que no porten enlloc, com l’AVE? o que inverteix, en l’època de màximes retallades socials, milions i milions d’euros per rescatar entitats financeres privades? o que, simplement, vulnera les normes bàsiques de la democràcia ignorant la separació de poders, com bé s’ha demostrat amb els judicis i les investigacions contra alguns dels nostres representants polítics per defensar les urnes i la llibertat d’expressió? És, senzillament, inacceptable.

En el futur Estat català, haurem de bastir una sanitat, una educació i uns serveis socials públics i de qualitat, ara malmesos per les retallades imposades i per la guerra bruta de l’Estat espanyol que, per cert, en el cas de l’exministre Jorge Fernández Díaz no va suposar cap delicte, curiosament (potser és perquè té un àngel de la guarda i perquè atorga medalles a la Mare de Déu!). Volem un país on tothom pugui viure en un habitatge digne, on una part dels beneficis de les grans empreses vagin a parar a investigació per millorar l’estat del benestar, i no a satisfer els sous astronòmics dels polítics que pleguen i utilitzen les portes giratòries. En definitiva, cal explicar que les coses poden ser molt diferents.

Sens dubte vivim, i viurem, uns moments intensos i engrescadors, que en alguns moments seran durs, però aquesta oportunitat no la podem desaprofitar. Ara cal que tinguem clares les responsabilitats. El Govern i el Parlament han de fer possible el referèndum al setembre com a molt tard, i la ciutadania hem de participar i ser el motor del canvi.

No tinc cap dubte que la gran majoria dels ciutadans sap que amb una nova República Catalana podrem canviar no només de país, sinó també de model. El posicionament social i el nacional van junts. Ens hem de posar les piles. Ara ja no s’hi valen excuses.

Josep Cullell, aparellador
 


Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?

El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”.
El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.
Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.
Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia.
Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.
L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.
El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.
Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.
Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.

Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de 
Barcelona i exdirector del MHCat

dimarts, de març 28, 2017

L’Espanya de ferro

La construcció de la xarxa ferroviària peninsular al segle XIX va tenir com a objectiu vertebrar la nació espanyola

Els problemes d’infraestructures que arrosseguem avui tenen un precedent altament alliçonador: la construcció de la xarxa ferroviària espanyola a mitjan segle XIX. Com és sabut, la primera línia de trens peninsular va comunicar Barcelona i Mataró el 1848. Era d’iniciativa privada, i va resultar un negoci rodó. El 1855, però, unes Corts de majoria progressista van aprovar la llei de ferrocarrils. La llei va permetre multiplicar en pocs anys la xarxa ferroviària peninsular: si anteriorment el ferrocarril tot just disposava d’uns 500 quilòmetres de via, deu anys després, el 1855, n’havia assolit prop de 5.000.
Aquest enorme esforç es va finançar amb diner públic, mitjançant la desamortització dels béns i terres dels ajuntaments, cosa que va disminuir la capacitat de finançament dels municipis i va augmentar arreu les desigualtats socials. Però la planificació de la xarxa de ferrocarrils va obeir a un estricte plantejament ideològic. Es tractava de vertebrar els territoris hispànics, tot dibuixant una xarxa radial que tenia el seu punt de sortida i d’arribada a Madrid. El ferrocarril havia de ser, en primer lloc, un instrument de creació de la nació espanyola. Subsidiàriament, havia de construir també el mercat espanyol, ja que fins aleshores l’economia les àrees litorals s’articulava mitjançant el comerç naval amb altres països, i absolutament d’esquenes al centre peninsular.
Els condicionants polítics i ideològics van marcar la legislació aprovada per les Corts espanyoles i la seva aplicació. La llei va finançar la construcció de via fèrria, a tant el quilòmetre, la qual cosa va estimular la creació de noves vies d’escàs o nul interès comercial –i especialment allí on les característiques del relleu ho feien més fàcil. Ben aviat, la xarxa radial construïda per tota la Meseta va resultar un absolut fiasco. Un gran nombre de línies travessaven àmplies extensions absolutament buides i comunicaven ciutats poc poblades, en llargues jornades que només acabaven a Madrid, la capital de l’Estat que gestava la nació espanyola.
Per això el negoci que havia estat la construcció, subvencionada pel govern, va esdevenir fracàs a mesura que les línies es van posar en funcionament. Només el ferrocarril del Mediterrani, construït amb grans dificultats, i la nul·la implicació de l’estat, entre Alacant i Girona, va esdevenir un espai d’intercanvi humà i de mercaderies econòmicament i socialment positiu. Cal remarcar, a més, que la legislació espanyola va optar per un ample de via diferent del francès, cosa que a la pràctica impossibilitava la connexió dels nostres trens amb Europa.
Però l’enorme despropòsit que va suposar aquella empresa va tenir també repercussions polítiques per als seus mateixos instigadors. El fracàs de les companyies ferroviàries en iniciar-ne la seva comercialització va provocar la crisi financera de 1866 i, amb ella, la fallida del sistema bancari i de la borsa i el tancament d’un gran nombre d’entitats de crèdit. La construcció de noves vies també es va aturar sobtadament durant un llarg període. De cop i volta s’acabava la “febre d’or”.
I tot seguit es va produir la liquidació del règim polític dels Borbons. La Revolució Gloriosa de 1868 va obligar a fugir la reina Isabel II i va donar pas a les primeres eleccions constituents democràtiques. Cinc anys després, el 1873, es proclamava la Primera República.
Tot això, més o menys, els deu sonar. ¿Precedent històric o previsió de futur?

Agustí Alcoberro
professor d’Història Moderna 
a la Universitat de Barcelona


Abans pobra que catalana

Només un Estat català construirà el corredor ferroviari mediterrani
El 8 de març de 2016 el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, fent costat així una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la Unió Europea (UE), va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot negatiu de PP, PSOE i Cs i els esforços de la diplomàcia espanyola per evitar l’aprovació d’aquest nou reglament.
Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries: aquestes són fixades pel govern central iguals per a tots, impedint la competència entre ports dins del propi país. A Espanya, els ports amb beneficis també estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país: aquests subsidis creuats entre els ports d’un país són totalment contraris a la normativa d’ajuts d’Estat europea.
Avui, els ports mediterranis només són ports locals per manca de connexió ferroviària amb els mercats europeus i els ports del nord són portes de comerç per a tot el continent europeu. Gràcies a la gestió portuària individual ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de les seves economies locals.
Aquest reglament de ports europeu és molt important per a que el corredor mediterrani pugui desplegar tot el seu potencial de creixement: si els ports catalans no poden fixar tarifes autònomament, com podran guanyar tràfics asiàtics o sud-americans a Rotterdam o Hamburg? I si no poden disposar i reinvertir tots els seus beneficis al seu propi port, hauran de seguir dependent de la discrecionalitat dels governs espanyols de torn per a les inversions de futur que necessiten?
El corredor mediterrani no servirà de res si els nostres ports no poden captar tràfics als ports del nord d’Europa i això només es podrà aconseguir tenint llibertat per fixar les tarifes portuàries des dels propis ports.
En aquest sentit, el centralisme espanyol és totalment racional: no cal construir el corredor mediterrani perquè els ports catalans mai no tindran aquesta llibertat de fixar les tarifes portuàries. Per això, el govern espanyol no inverteix res en aquest corredor, tot i que al 2013 la UE el va imposar a Espanya com a tren d’interès europeu.
Aquest reglament de ports serà la prova del cotó del (fallit? Inexistent?) federalisme espanyol: si una demanda majoritària catalana, aquesta vegada amb un suport massiu de les institucions europees, és avortada “porque va en contra de la Constitución” (Luis de Grandes, eurodiputat del PP, ho va dir en el debat al PE el dia abans de la votació), serà la prova més evident que, sense la independència, Catalunya no tindrà un futur de primera divisió en el segle XXI: a Madrid prefereixen una Espanya pobra a una Espanya pròspera si la seva prosperitat ha d’entrar pels ports catalans.
Ramon Tremosa i Balcells,  
diputat al Parlament Europeu



Mobilitat criminal

A Catalunya es produeixen el 18% dels accidents de les carreteres de l’Estat, tot i tenir-hi només un 6% de la xarxa viària, en una proporció que quasi en triplica la sinistralitat


El desordre de la concentració d’autopistes de peatge en algunes zones de l’Estat i la gratuïtat de les autovies de la resta suposa, un greuge econòmic. El greuge, però, no acaba aquí perquè s’amplia amb el desordre de massa vehicles per les vies laterals alternatives als peatges, ja que més flux de trànsit implica més accidents.

Les queixes en aquest sentit dels usuaris de la N-2 a Girona o de la N-340 a Tarragona són prou conegudes. Si hi hagués un sistema de tarifació homogènia, com l’Eurovinyeta, cosa que les Directives europees plantegen i que Espanya no ha acceptat, el resultat seria un trànsit ordenat i menys accidents.

La síntesi és: “pagueu i, en cas contrari, circuleu per una via molt més perillosa”. Les xifres d’accidentalitat a les carreteres paral·leles a les autopistes són eloqüents en aquest sentit: es produeix com a llocs més destacats a l’entorn de l’AP7 a Catalunya i el País Valencià, i en menor grau a la façana atlàntica de Galícia i a Andalusia, entre Sevilla i Cadis. En un context de reducció generalitzada dels accidents, gràcies a l’aplicació del carnet per punts i a una major conscienciació ciutadana, resulta que aquesta accidentalitat només augmenta a Catalunya. Les dades del Ministerio de Fomento corresponents al període 2002-2014 reflecteixen que, mentre que aquestes carreteres al conjunt d’Espanya redueixen el seus accidents en un 50%, a Catalunya augmenten la meitat a Girona o es més que dupliquen (+127%) a Barcelona.

El nombre absolut d’accidents en aquest tipus de vies estan encapçalats per Catalunya amb 787 accidents de mitjana anual i la segueix el País Valencià amb 537. Més endarrere hi figuren A Corunya i Pontevedra amb 400 i finalment Cadis i Granada, amb 236. Això vol dir que l’augment de morts respecte a la mitjana estatal es concreta en onze de més a les dues províncies gallegues, 14 a les tres valencianes i fins a dinou a les tres catalanes. A Catalunya es produeixen el 18% dels accidents de les carreteres de l’Estat, tot i tenir-hi només un 6% de la xarxa viària, en una proporció 2,8 vegades superior, que quasi la triplica. La província de Barcelona acumula el 3% dels accidents tot i tenir només el 0,3% de la xarxa (en una proporció de sinistralitat de 10,2 vegades més), mentre que Girona i Tarragona quasi dupliquen els valors del conjunt de setze províncies espanyoles més destacades.

En la mesura que a Catalunya hi ha més intensitat de la circulació, també hi ha un major nombre d’accidents en valors absoluts. Per això l’existència d’una xarxa més potent com és l’autopista de peatge no resol la funcionalitat de la demanda i es posa de relleu la falta de gestió de la mobilitat i el seu preu. Esdevé un cas paradigmàtic i greu dins l’Estat.

L’explicació que a Catalunya hi ha més accidents perquè hi ha més densitat de trànsit no se sosté. Admetent que la major circulació podria emparar una accidentalitat de l’ordre del doble a Catalunya respecte a la mitjana espanyola, els accidents en autopistes serien el 212% de la mitjana espanyola, però arribarien al 259% en les autovies i s’elevarien fins el 276% en les carreteres estatals. No obstant això, els morts en accidents no mostrarien la mateixa proporció: En autopistes i autovies només augmentarien al 139 i al 122% respectivament, però en les carreteres de l’Estat augmentarien fins el 205%, xifres que donen la raó a organitzacions veïnals i ciutadanes que des de fa temps denuncien la sinistralitat de trams de la N-340 a les Terres de l’Ebre o de la N-2 a l’Empordà.

Al cansament dels catalans per un país de peatges encara cal afegir-hi, doncs, l’alt cost que suposa tenir més accidents i més morts. Ho podríem definir com: “o peatge o mort...”. I així, al greuge fiscal (“Espanya ens roba...”) n’hi podríem afegir un altre: “Espanya ens mata...”. I és que la realitat punyent de les xifres mostra un problema d’absència d’Estat o, si més no, d’enorme distància d’Estat. Sovint, les forces polítiques centralistes han afirmat que l’Estat havia estat foragitat de Catalunya per un poder autonòmic creixent, però es podrien preguntar si, en el cas de la mobilitat i les inversions viàries, la responsabilitat no és sinó la d’un Estat que directament ha abandonat allò que encara és responsabilitat seva.

Aquest Estat absent ha agreujat la seva absència tot prorrogant concessions d’autopistes que, a falta de mecanismes de regulació, com l’eurovinyeta, són una mofa a la tan repetida “igualdad de los españoles”.  

Per Manel Larrosa, arquitecte

 



Diàleg a tot tren

Madrid ha gaudit durant la democràcia d'inversions ferroviàries enormement més altes que Barcelona. Durant molts anys de 4 a 8 vegades més (amb un màxim de 13 cops el 1990)

Resulta que l'“operació Catalunya” del govern espanyol ara es proposa millorar la seva imatge fent alguna inversió en Rodalies. Hem de fer notar, però, que les Rodalies de Madrid s'han construït durant la democràcia, amb més de 65 quilòmetres de noves vies i un munt d'estacions, fent una metròpoli de cinc milions d'habitants. A Barcelona, en canvi, només es van construir, fa trenta anys, els 17 quilòmetres de la línia Mollet-Papiol, concebuda per a mercaderies.
Amb tot, la gran concentració d'inversió a Madrid no ha aconseguit distanciar-se en resultats de Barcelona. Entre ambdues ciutats hi ha una permanent relació del doble d'usuaris a Madrid respecte a Barcelona, però a còpia de grans inversions allà, i sense aquí. Els trens de Rodalies, a Barcelona, han perdut pes respecte a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) i fins i tot respecte al bus interurbà, perquè ha abandonat la seva responsabilitat regional.
Per si no fos prou, però, a Madrid la inversió s'ha vist acompanyada de l'Alta Velocitat. El nombre de viatges ha augmentat en llarga distància, consolidant la marginació de la mitjana distancia (MD). Sabem que les línies de MD a Tortosa, Riba-roja, Puigcerdà, Lleida,... estan absolutament desateses. Doncs resulta que, en termes de MD, Barcelona és la capital del regne amb el 39% del total de viatgers (i fa una dècada havia superat aquesta proporció). La MD explica la galàxia de ciutats catalanes, i el seu abandonament és un atac al país.
Madrid ha gaudit durant la democràcia d'inversions ferroviàries enormement més altes que Barcelona. Durant molts anys de 4 a 8 vegades més (amb un màxim de 13 cops el 1990). Una concentració que havia arribat a engolir la meitat de la inversió de tot l'Estat i que només ha disminuït a mesura que l'AV s'ha allargat fora de Madrid, conservant sempre el node central. Una concentració d'inversió bestial, suficient perquè Madrid atrapés Barcelona en la suma de viatges en mitjana i llarga distància, que només ara està assolint, quan al llarg de la història la primera metròpoli ferroviària ha estat sempre Barcelona. Només en una dècada (del 2004 al 2013) Madrid ha passat dels dos terços de viatges respecte a Barcelona a l'empat.
En aquesta situació el govern espanyol pretén fer-nos un simulacre d'accions que ens facin oblidar un maltractament històric de fons. Les inversions ferroviàries són un servei a la gent i un combat de capitalitat en el qual s'ha volgut sotmetre Catalunya. La duresa de les xifres no permet albirar l'equitat en el tracte, perquè és massa gran la diferència a reequilibrar.
Manel Larrosa, arquitecte