Com
els catalans vam construir un Estat del Benestar al marge de l’Estat
espanyol
Al
llarg del, temps, la dependència d’un estat que no és el nostre,
i que sempre ens ha estat hostil, ens ha obligat a espavilar-nos com
a país. La societat civil catalana ha hagut de generar institucions
i projectes que probablement haurien correspost a un estat propi.
Això és particularment evident en l’àmbit dels serveis socials i
del benestar. Sense els recursos d’un estat, el país ha hagut de
construir xarxes de solidaritat pròpies d’una societat moderna i
disposada a encarar els reptes del futur. Però aquest model popular
i català va patir la greu garrotada de 1939.
La
industrialització de Catalunya, a partir de la dècada de 1830, va
generar una societat essencialment diferent, i amb necessitats
pròpies. L’Estat espanyol, ineficient i centrat en un model
econòmic antic, es va revelar incapaç d’atendre les noves
demandes socials. En aquest context, els sindicats obrers i també
altres institucions socials van haver de construir una mena d’estat
del benestar a l’ombra. Una de les primeres funcions dels sindicats
contemporanis va ser la creació de mutualitats, o entitats d’ajuda
mútua, destinades a ajudar els seus socis en cas de malaltia, atur o
altres necessitats.
Ja
a mitjan segle XIX, es van estendre les cooperatives de consum, que
pretenien fer accessibles a la classe obrera un gran nombre de
productes. En els anys següents, també van aparèixer les
cooperatives de producció, que alguns sectors llibertaris van veure
com una alternativa al capitalisme. A les cooperatives, tots els
socis en són accionistes i, doncs, en són alhora treballadors i
empresaris.
L’escassa
aposta per l’escola per part de l’Estat liberal espanyol va
convertir l’analfabetisme en un mal crònic. Això explica l’enorme
difusió de l’escola religiosa i de les escoles privades a
Catalunya. També des del moviment obrer es va intentar respondre a
aquesta situació amb la formació d’acadèmies i d’ateneus, on
els treballadors i treballadores podien estudiar després de les
llargues jornades laborals.
Per
una via similar, la classe obrera va poder accedir a l’assistència
mèdica mitjançant la creació de mútues. Aquest va ser el cas de
la Quinta de Salut l’Aliança, una cooperativa sanitària creada el
1904 i que els anys següents es va estendre àmpliament.
La
previsió de la vellesa, i el foment de l’estalvi entre la classe
treballadora van ser un dels motius de la creació de la Caixa de
Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, també el 1904. L’entitat,
liderada per l’advocat catalanista Francesc Moragas, va néixer
després de les dues vagues generals de 1901 i 1902, i pretenia
garantir un futur digne a les famílies obreres.
L’obtenció
de les primeres cotes d’autogovern, amb la Mancomunitat de
Catalunya (1914-1924) va permetre eixamplar l’economia i els
serveis socials. La Generalitat republicana (1931-1939) va fer un
salt extraordinari en aquest terreny. Durant la II República, el
regidor d’ERC a Barcelona Roc Boronat va crear l’Associació de
Cecs de Catalunya i el cupó dels cecs, que va permetre garantir una
vida digna als discapacitats visuals i a altres col·lectius
històricament marginats.
Tot
aquell teixit social es va esfondrar amb la desfeta de 1939. Algunes
entitats van ser dissoltes, altres van patir la depuració dels seus
directius i associats, molts dels quals van haver d’optar per
l’exili. Les associacions que van sobreviure van haver de modificar
substancialment el seu sistema de funcionament i les seves
actuacions. En aquell context, el monopoli de la caritat exercit per
l’Auxilio Social de Falange Espanyola va manifestar de nou la
incapacitat de l’Estat espanyol per generar una xarxa social
eficaç. Tampoc el model de seguretat social sorgit de l’Estat
totalitari no va resondre a les autèntiques necessitats socials.
Avui que estem construint la República Catalana, com a estat social
i de dret, és bo que reprenguem la nostra tradició com a base per
encarar un futur que volem equitatiu i just.
Agustí
Alcoberro,
Professor d’Història
a la Universitat de Barcelona,
exdirector del
Museu d’Història
de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada