AVE, quan Espanya roba als espanyols

L’Alta Velocitat a Espanya és un negoci particular d’uns pocs, que no genera riquesa i que paga el conjunt de la ciutadania

Com s’ha demostrat arreu del món, l’Alta Velocitat ferroviària és una infraestructura que no genera nous desplaçaments (els pren sobretot a l’avió) i, per tant, no genera riquesa. Afavoreix la concentració de població en grans ciutats (perquè les seves estacions han d’estar molt allunyades entre si), afavoreix les desigualtats socials (perquè és car i beneficia un estrat social determinat) i no permet el transport de mercaderies, cosa que perjudica la indústria exportadora. En canvi, les inversions en Rodalies generen riquesa per elles mateixes: la disminució dels costos relacionats amb la congestió en les grans ciutats com arala reducció del temps i de les despeses de desplaçament per mobilitat obligada i de les emissions de CO₂, NO_X i altres contaminants.

En contra del que dictaria el sentit comú, l’Estat espanyol inverteix molt més en AVE que en Rodalies i aquest fet és encara més sagnant si es posa el focus a Catalunya, on les inversions en Rodalies no han passat mai de ser insignificants. Per això, aquesta oferta de transport perd viatgers mentre Ferrocarrils de la Generalitat o el metro en guanyen. La comparació entre les inversions que fa l’Estat espanyol a l’AVE i a Rodalies no aguanten un debat seriós com mostren clarament les gràfiques següents:

L’Estat espanyol és l’estat del món que més despesa ha fet per habitant en matèria d’alta velocitat, el segon amb més quilòmetres de via, darrere de la Xina, i el que menys utilització en fa per km de via. Espanya té 85 quilòmetres de via d’AVE per cada milió d’habitants, una xifra fora de mida que queda molt per sobre dels altres estats que més en tenen com França (30 Km), Japó (20), Itàlia (16), Alemanya (13), Corea del Sud (10) i la Xina (8).

Tot i aquestes xifres desbaratades, l’Estat Espanyol ha invertit, inverteix i pel que sembla invertirà en alta velocitat. I per quin motiu? La resposta és clara: es tracta d’una infraestructura molt cara d’executar i de mantenir. Així, les grans empreses constructores (ACCIONA, FCC, SACYR, OHL, FERROVIAL i ACS), vinculades a algunes famílies espanyoles arrelades profundament en el franquisme  (les diferents generacions dels Pino, Koplovitz, Carceller, Villar Mir, Entrecanales i l’afegit Florentino Pérez, propietari també de Dragados fundada en ple franquisme) varen veure la possibilitat d’enriquir-se invertint en aquesta infraestructura. Ho van fer premeditadament, aprofitant-se d’una situació de cert retard de desenvolupament a l’Estat espanyol, generat en bona part pels anys de dictadura. I ho ha fet amb el suport de la UE i dels seus principals països donants (França i Alemanya), que han aconseguit recuperar part dels fons estructurals destinats a Espanya després de la firma del tractat de Maastricht, a través de contractes de compra de tecnologia.

No contents amb això, han exportat l’invent a l’Aràbia Saudita mitjançant la monarquia espanyola, amb 30 anys d’experiència com a comissionista en la compra/venda del petroli de la zona i armament espanyol. Un AVE que gestionarà l’empresa pública espanyola ADIF i que abans de començar a operar ja preveu un dèficit pel cap baix de 1.000 milions en dotze anys.

Cap partit espanyol posa en dubte aquesta sagnia. Per què? Potser ho hauríem de preguntar, també, a la Llotja del Bernabéu. Els 16.000 milions anuals de dèficit fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya donen per fer molts quilòmetres de via d’AVE. Una via que no ens porta enlloc, com seguir a Espanya.

Albert Noguera i Gros, 

enginyer de Camins