Perquè
Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat
calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania
plena concretada en un Estat propi
L’estat
de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la
societat, també a Catalunya. El
model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels
drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que
incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs,
l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació,
salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la
cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de
vulnerabilitat. Cada
estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les
polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals
(bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…)
i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis
financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models
de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables
polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de
govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió;
articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a
Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de
canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials
de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels
graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de
caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de
millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de
canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena
sobirania.
Valors
i prioritats diferents.
En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va
restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar
sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui
encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix
el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben
clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de
protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp
educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a
l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el
finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per
sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a
l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una
política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la
bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se
situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense
que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la
distància amb l’activació de les competències assumides.
Necessitat
de sobirania.
Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a
Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb
valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual,
s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap
obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però
hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per
tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de
respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya
ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que
atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política
social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de
l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els
vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya;
l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un
sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la
dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés
universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat
per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques
socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal
sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes
de redistribució interterritorial.
En
síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat
col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència,
cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de
justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que
disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó
d’allò possible avui.
Ricard
Gomà,
professor de Ciència Política de la UAB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada