Comptador pel Referèndum

dimarts, de febrer 28, 2017

Estat de Benestar: canvi de prioritats i sobirania

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi


L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.

Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.

Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.

En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.

Ricard Gomà
professor de Ciència Política de la UAB



República i salut per a tothom

La independència és la millor garantia per legislar segons les nostres necessitats, sense ser impugnats constantment

Catalunya ha aconseguit reduir a només 40 minuts el temps que triga un pacient amb ictus des del moment que arriba a l’hospital fins que se li aplica el tractament d’urgència. Això ha fet que l’Organització Mundial de la Salut vulgui exportar el model català a tota la Unió Europea. Catalunya també és el primer sistema sanitari europeu que pot detectar la Immunodeficiència Combinada Greu als nounats, una terrible malaltia genètica també coneguda com a “nens bombolla”. Són dos exemples de com quan les administracions catalanes tenen llibertat suficient poden posar en pràctica models de referència al món.
Desgraciadament, fins i tot en Salut, un àmbit teòricament transferit en la seva totalitat a la Generalitat, l’Estat boicoteja i aigualeix totes les iniciatives catalanes. Per començar, amb una política devastadora de retallades que obliga a assumir la responsabilitat de la inversió en Salut i Educació a les comunitats autònomes, mentre partides estatals com Defensa s’han mantingut gairebé intactes.
De fet, els contraris a la independència fan gala d’un cinisme inaudit quan neguen les qualitats del nostre sistema sanitari o fan encara una cosa més greu: gosen actuar contra l'estat del benestar i la cohesió social per defensar la seva idea nacional de la unitat de l'Estat (“Les hemos destrozado el sistema sanitario”). És inevitable: la lluita pels drets sempre ha topat, arreu, amb els reaccionaris a qui beneficia l'’status quo’. Si no se'n surten, per sort, és gràcies als milers de professionals que, malgrat l'escanyament pressupostari, cada dia es lleven i treballen amb empenta i amb una gran dedicació i sacrifici per servir els seus conciutadans i, malgrat tot, garantir-los un dels millors sistemes sanitaris del món.
Per què molts professionals sanitaris creiem que la independència és el millor instrument per garantir la salut dels nostres conciutadans? La raó de fons és que, a la República Catalana, legislarem d'acord amb les nostres necessitats específiques, sense ser impugnats de forma permanent. Aquesta raó de fons té tres conseqüències operatives: podrem procurar un model de gestió cada cop més eficient, podrem dedicar més part de la riquesa produïda al sistema de salut i podrem recuperar la retribució als professionals del món sanitari.
El projecte de llei d'accés universal a l'assistència sanitària, en tràmit al Parament, estableix solemnement que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l'assistència sanitària pública a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut), restablint al nostre territori la universalització de l’assistència sanitària. Un cop aprovada, haurem d’esperar el tradicional recurs al Tribunal Constitucional, que suspendrà automàticament l’esperança de milers de persones durant sis mesos més. Si fóssim independents, la Llei ja estaria en vigor.
La nova República Catalana ens presenta l'oportunitat de convertir la transparència en eix fonamental de la gestió pública, amb la màxima exigència democràtica. Aquesta transparència en l’ús dels recursos públics del nostre sistema sanitari és el que haurà de garantir a tots els ciutadans de Catalunya la millor assistència possible a tots els nivells al llarg del temps.
Qui dubta que, amb la independència, tenim l'oportunitat de fer realitat un sistema sanitari millor? Un sistema on es parli d’inversió més que no pas despesa en Salut? La capacitat dels professionals catalans, la recerca i la docència al màxim nivell són el fonament d'aquesta aspiració. La construcció de la Salut de la República Catalana ha de permetre crear un sistema de tothom i per a tothom basat en els principis bàsics d’equitat, qualitat, sostenibilitat i universalitat.


Pere Joan Cardona, metge


O juguem tots, o punxem la pilota

La incapacitat de resoldre qüestions quotidianes ha dut a voler la independència moltes persones que no s’ho plantejaven

Una de les acusacions que es llancen contra el moviment independentista és que els seus dirigents s’han oblidat dels problemes reals de la gent. I, dades en mà, és justament el contrari. És precisament la incapacitat de resoldre aquestes qüestions quotidianes les que ha motivat que moltes persones que mai no s’havien declarat independentistes avui votarien Sí en un referèndum. Hi ha dues grans traves: recursos i poder polític real per fer les coses. Cada any els catalans, votin el que votin, paguen en impostos 16.000 milions d’euros que després no retornen a Catalunya en forma d’inversions. Amb aquests diners de més, la Generalitat tindria garantides cada any, les partides de Sanitat, Educació i Transports. Però al marge d’aquest greuge econòmic, que suposa un fre en el desenvolupament de qualsevol país, hi ha una altra qüestió que canviaria si Catalunya tingués total llibertat de moviments: poder decidir sobre cada àmbit de la vida. Sense anar més lluny, en els últims anys el Tribunal Constitucional ha tombat desenes de mesures de caire social ja aprovades pel Parlament. És el cas conegut de la pobresa energètica, però també la possibilitat de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes, protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, cobrar un impost per cada pis buit per dedicar-lo a lloguer social o fer polítiques d'igualtat entre homes i dones. Totes aquestes mesures, que res tenen a veure amb el 9N, es podrien estar aplicant si no fos que aquest alt tribunal les ha suspès a instàncies del govern espanyol en considerar que la Generalitat envaïa competències. És allò que la saviesa popular resumeix dient que “o juguem tots, o punxem la pilota”. Doncs bé, el govern espanyol ha punxat 22 pilotes en els últims quatre anys.

Jofre Llombart, periodista


Educació: Una prioritat nacional

Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal


Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle XXI. Avui, les nacions fortes i d'avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en la que treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per citar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d'oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l'educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.
Des de fa vint anys, el món s'està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l'educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d'un ministre o de la immobilitat d'un altre, de llei d'educació a llei d'educació a quina més retrògrada.
Ara que ens preparem per canviar les regles del joc, la preocupació pel nostre sistema educatiu hauria de ser una de les nostres prioritats.
En altres moments menys propicis Catalunya ha posat l'educació al centre de les seves preocupacions nacionals. En les Bases de Manresa (1892) s'insisteix en la necessitat i urgència d'adequar l'ensenyament públic a les necessitats de Catalunya i a partir d'aquí varen sorgir moltes iniciatives -com la de donar una nova orientació al Magisteri per a convertir-lo en una força de renovació pedagògica i nacional o la de reinventar la formació ocupacional que tanta falta ens faria ara- i es van crear institucions amb l'estratègia clara de preparar els ciutadans per a un nou país.
Avui tenim el sistema educatiu que necessitem? Sincerament, penso que no. Aquest no és un problema només nostre, és un problema global amb algunes excepcions. Quines? Els països que van saber veure fa vint anys que la societat industrial arribava a la seva fi i que iniciàvem una transició cap a un nou tipus de societat, diguem-ne societat de la informació, societat del coneixement o societat xarxa, on tot i tothom està connectat, on els continguts són oberts i on el que cal és repensar estructures, plans d'estudi, nivells, exàmens i metodologies, i molt especialment, formar bons mentors i bons tutors capaços d'avaluar i relacionar necessitats i coneixement i sobretot, fomentar el pensament creatiu i el talent.
Catalunya té una enorme necessitat de talent i el desenvolupament del talent comença amb una educació que obri portes i finestres, no que les tanqui o en el millor dels casos, tan sols les entre-obri. D'altra banda, fa anys que té totes les condicions per esdevenir un espai de coneixement i un node de talent de referència al sud d'Europa que no acaba de quallar perquè malgrat el marge de maniobra que li permet l'autonomia, no és sobirana. I si volem ser un país de primera divisió, perquè tenim totes les condicions per ser-ho, necessitem poder prendre les decisions que ens afavoreixen, no que altres amb altres interessos les prenguin per nosaltres.
Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d'un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l'educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.
Imma Tubella,  
doctora en Ciències Socials i 
Catedràtica de Comunicació de la 
Universitat Oberta de Catalunya





Cooperatives i mútues, benestar per al segle XXI

Com els catalans vam construir un Estat del Benestar al marge de l’Estat espanyol

Al llarg del, temps, la dependència d’un estat que no és el nostre, i que sempre ens ha estat hostil, ens ha obligat a espavilar-nos com a país. La societat civil catalana ha hagut de generar institucions i projectes que probablement haurien correspost a un estat propi. Això és particularment evident en l’àmbit dels serveis socials i del benestar. Sense els recursos d’un estat, el país ha hagut de construir xarxes de solidaritat pròpies d’una societat moderna i disposada a encarar els reptes del futur. Però aquest model popular i català va patir la greu garrotada de 1939.
La industrialització de Catalunya, a partir de la dècada de 1830, va generar una societat essencialment diferent, i amb necessitats pròpies. L’Estat espanyol, ineficient i centrat en un model econòmic antic, es va revelar incapaç d’atendre les noves demandes socials. En aquest context, els sindicats obrers i també altres institucions socials van haver de construir una mena d’estat del benestar a l’ombra. Una de les primeres funcions dels sindicats contemporanis va ser la creació de mutualitats, o entitats d’ajuda mútua, destinades a ajudar els seus socis en cas de malaltia, atur o altres necessitats.
Ja a mitjan segle XIX, es van estendre les cooperatives de consum, que pretenien fer accessibles a la classe obrera un gran nombre de productes. En els anys següents, també van aparèixer les cooperatives de producció, que alguns sectors llibertaris van veure com una alternativa al capitalisme. A les cooperatives, tots els socis en són accionistes i, doncs, en són alhora treballadors i empresaris.
L’escassa aposta per l’escola per part de l’Estat liberal espanyol va convertir l’analfabetisme en un mal crònic. Això explica l’enorme difusió de l’escola religiosa i de les escoles privades a Catalunya. També des del moviment obrer es va intentar respondre a aquesta situació amb la formació d’acadèmies i d’ateneus, on els treballadors i treballadores podien estudiar després de les llargues jornades laborals.
Per una via similar, la classe obrera va poder accedir a l’assistència mèdica mitjançant la creació de mútues. Aquest va ser el cas de la Quinta de Salut l’Aliança, una cooperativa sanitària creada el 1904 i que els anys següents es va estendre àmpliament.
La previsió de la vellesa, i el foment de l’estalvi entre la classe treballadora van ser un dels motius de la creació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, també el 1904. L’entitat, liderada per l’advocat catalanista Francesc Moragas, va néixer després de les dues vagues generals de 1901 i 1902, i pretenia garantir un futur digne a les famílies obreres.
L’obtenció de les primeres cotes d’autogovern, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) va permetre eixamplar l’economia i els serveis socials. La Generalitat republicana (1931-1939) va fer un salt extraordinari en aquest terreny. Durant la II República, el regidor d’ERC a Barcelona Roc Boronat va crear l’Associació de Cecs de Catalunya i el cupó dels cecs, que va permetre garantir una vida digna als discapacitats visuals i a altres col·lectius històricament marginats.
Tot aquell teixit social es va esfondrar amb la desfeta de 1939. Algunes entitats van ser dissoltes, altres van patir la depuració dels seus directius i associats, molts dels quals van haver d’optar per l’exili. Les associacions que van sobreviure van haver de modificar substancialment el seu sistema de funcionament i les seves actuacions. En aquell context, el monopoli de la caritat exercit per l’Auxilio Social de Falange Espanyola va manifestar de nou la incapacitat de l’Estat espanyol per generar una xarxa social eficaç. Tampoc el model de seguretat social sorgit de l’Estat totalitari no va resondre a les autèntiques necessitats socials. Avui que estem construint la República Catalana, com a estat social i de dret, és bo que reprenguem la nostra tradició com a base per encarar un futur que volem equitatiu i just.

Agustí Alcoberro
Professor d’Història 
a la Universitat de Barcelona, 
exdirector del Museu d’Història 
de Catalunya

 

dilluns, de febrer 06, 2017

AVE, quan Espanya roba als espanyols

L’Alta Velocitat a Espanya és un negoci particular d’uns pocs, que no genera riquesa i que paga el conjunt de la ciutadania
Com s’ha demostrat arreu del món, l’Alta Velocitat ferroviària és una infraestructura que no genera nous desplaçaments (els pren sobretot a l’avió) i, per tant, no genera riquesa. Afavoreix la concentració de població en grans ciutats (perquè les seves estacions han d’estar molt allunyades entre si), afavoreix les desigualtats socials (perquè és car i beneficia un estrat social determinat) i no permet el transport de mercaderies, cosa que perjudica la indústria exportadora. En canvi, les inversions en Rodalies generen riquesa per elles mateixes: la disminució dels costos relacionats amb la congestió en les grans ciutats com arala reducció del temps i de les despeses de desplaçament per mobilitat obligada i de les emissions de CO2, NOX i altres contaminants.
En contra del que dictaria el sentit comú, l’Estat espanyol inverteix molt més en AVE que en Rodalies i aquest fet és encara més sagnant si es posa el focus a Catalunya, on les inversions en Rodalies no han passat mai de ser insignificants. Per això, aquesta oferta de transport perd viatgers mentre Ferrocarrils de la Generalitat o el metro en guanyen. La comparació entre les inversions que fa l’Estat espanyol a l’AVE i a Rodalies no aguanten un debat seriós com mostren clarament les gràfiques següents:
L’Estat espanyol és l’estat del món que més despesa ha fet per habitant en matèria d’alta velocitat, el segon amb més quilòmetres de via, darrere de la Xina, i el que menys utilització en fa per km de via. Espanya té 85 quilòmetres de via d’AVE per cada milió d’habitants, una xifra fora de mida que queda molt per sobre dels altres estats que més en tenen com França (30 Km), Japó (20), Itàlia (16), Alemanya (13), Corea del Sud (10) i la Xina (8).
Tot i aquestes xifres desbaratades, l’Estat Espanyol ha invertit, inverteix i pel que sembla invertirà en alta velocitat. I per quin motiu? La resposta és clara: es tracta d’una infraestructura molt cara d’executar i de mantenir. Així, les grans empreses constructores (ACCIONA, FCC, SACYR, OHL, FERROVIAL i ACS), vinculades a algunes famílies espanyoles arrelades profundament en el franquisme  (les diferents generacions dels Pino, Koplovitz, Carceller, Villar Mir, Entrecanales i l’afegit Florentino Pérez, propietari també de Dragados fundada en ple franquisme) varen veure la possibilitat d’enriquir-se invertint en aquesta infraestructura. Ho van fer premeditadament, aprofitant-se d’una situació de cert retard de desenvolupament a l’Estat espanyol, generat en bona part pels anys de dictadura. I ho ha fet amb el suport de la UE i dels seus principals països donants (França i Alemanya), que han aconseguit recuperar part dels fons estructurals destinats a Espanya després de la firma del tractat de Maastricht, a través de contractes de compra de tecnologia.
No contents amb això, han exportat l’invent a l’Aràbia Saudita mitjançant la monarquia espanyola, amb 30 anys d’experiència com a comissionista en la compra/venda del petroli de la zona i armament espanyol. Un AVE que gestionarà l’empresa pública espanyola ADIF i que abans de començar a operar ja preveu un dèficit pel cap baix de 1.000 milions en dotze anys.
Cap partit espanyol posa en dubte aquesta sagnia. Per què? Potser ho hauríem de preguntar, també, a la Llotja del Bernabéu. Els 16.000 milions anuals de dèficit fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya donen per fer molts quilòmetres de via d’AVE. Una via que no ens porta enlloc, com seguir a Espanya.


Albert Noguera i Gros
enginyer de Camins